LA INCONSISTÈNCIA DE DIR T'ESTIMO

Ens diguérem «t’estimo»

no sé quantes vegades. Moltes,

com si l’amor fos cosa d’insistència

en les paraules.

Era l’eco del nostre laberint.

Amb el temps vam deixar

de posar aigua a les flors,

i de la nit en férem nit i prou

dins l’ombra de la lluna en quart minvant.

Els mots deshabitats

van obrir en el silenci

un refugi invocant
—creença o subsistència—

la innocent fe del cor, 
l’evasió que du

cap endins d’un mateix,

on s’hi guarda almenys una de les veus.

Són coses que culpem al pas dels anys,

aquest desafinat piano

que dóna cops de porta

en la particular sala de ball.

Però mai no ens direm

que hem deixat d’estimar-nos.

Tal vegada perquè

ens estimem encara

o no sabem negar-ho

ni una sola vegada. 

DARRER DESIG

 Em digué:

«Quan sentis a prop l’hora

corre i vés 

a fer el darrer desig.»

He pensat                                                 

en un gran comiat

ple de llums

que jo, només jo, pugui

apagar,

o vendre’m pel miracle

vanitós

de concloure els poemes

que ni amb temps

fóra capaç d’escriure.

I m’atreu

l’absurd viatge cap

on es perden

els bitllets de tornada.

I el delit

per resseguir el paisatge

del teu cos

que mai no surt d’absències.

I el que guardo

dels reprimits instints

vencedors

dels pecats més temuts.

Són les temptacions

del desfici,

com si m’hagués de beure

d’un sol glop

la vida.

Ben mirat, res no vull

que abans no ho hagi

amb vosaltres viscut.

M’ho enduré

en el moment que us senti

vora meu,

tots junts i a mitja veu.

I que això

ja compleixi el desig.