No pateixis per l’hora. Tenim temps
per escollir el moment.
T’avisaré com sempre que han calgut
certes solemnitats.
La feina està avançada:
les sabates, lluentes i enllustrades,
amb les soles ben netes, a punt d’aparador.
Vestits severament, ja no seguim la moda;
la trobem passatgera i ara toquen
interioritats estables.
Fem els últims retocs:
cremalleres, botons, el cinturó cordat,
i l’estricta corbata —nus i coll ajustats—,
mentre tu balanceges les arracades fines,
aquelles de les grans ocasions.
En els ulls el passat refugiem;
fins aquí podem veure.
Però el demà prendrà la fràgil forma
d’un ocell que s’immola contra el cim
quan li abaten una ala.
I som aquest ocell, i ens abracem.
Despengem el mirall perquè conservi
de nosaltres el lúcid i endreçat
esguard, abans que arribi el darrer acte.
I ara, beurem de tota ampolla ardent.
Cap cosa prohibida no podrà fer-nos mal,
ni un lament que deixéssim escapar
tornar-nos immortals.
Dignament esperem damunt del llit
que ens remati el fibló de l’escorpí.
