23 de des. 2014

INTERVAL













Desitjar i no tenir; enyorar el que tinguérem,
són les cruels constants que dóna el temps.
De la decepció no en treurem una lírica;
tampoc de qui percep un oasi llunyà
més enllà de la set, 
narriba a tastar l’aigua i veu que és un miratge 
fugisser i vaporós. Irrepetible. 
Vénen a ser els extrems d’un mateix desconsol.

Hi ha un moment, però, precís i exacte,
lliure de tot neguit, on cap de les frisances
no s’entrellaça amb l’altra. 
Lhe vist en la ingràvida gota daigua suspesa 
entre el doble univers de la clepsidra.
El tinc en la tendresa
dun sospir sostingut a mitja veu,
i en lespai dun segon guardat dins un parèntesi.
Som tu i jo compartint aquest únic instant:
no comptem el viatge que ens ha dut fins aquí,
ni el demà o si algú el desfilarà. 
És el nostre interval. 


13 de des. 2014

MONEDES DE MÚSIC











No massa lluny de mi,
una guitarra toca.
La melodia és bella i animosa,
d’un ritme que s’imposa al caminar.
Arribo al lloc. Esguardo
el músic de carrer.
Què deu sentir aquest noi
que sota el pont del tren
bescanvia la música
a la ventura d’unes
monedes que seran poques i tristes?
Quan deixo anar la meva,
el terra sona a buit. 
Passa el tren i les vies
dringuen com si llancés monedes falses.
Són els metalls de la realitat.
Sota el pont hem perdut,
ell i jo, el compàs.


7 de des. 2014

LA VIDA EN 'OFF'












Quan repasses les llargues hores del temps viscut
i veus que sobreïxen els rellotges,
saps que ha arribat l’edat de la memòria.
De la retrospectiva construeixes una èpica:
busques ser l’antic llop però ja t’enlluerna
un sol que va a la posta. Segons què és ben inútil.

Ja no en queden, de llops. Et menteix la muntanya
que ara tens al darrere. Aprèn dels arbres
del bosc: cap no recompta els nius que s’hi bastiren
ni el seu brancatge enyora la parada de l’àguila.
Com ells, tampoc no temis la destral ni l’incendi.
És el temps del present, de la veritat certa.  
Deixa, doncs, que la vida
per si sola s’expliqui amb veu en off.