Si realment els socialistes fossin “federalistes”, els democristians d’Unió “confederalistes”, els convergents “independentistes” de marxa llarga i, la resta, “independentistes” impacients, el problema de l’encaix de Catalunya amb Espanya estaria pràcticament resolt. Podríem parlar de com ho arbitrem, però tots els istes durien cap el reconeixement de sobirania, amb més o menys intensitat, i la introducció d’un nou model estatal que passaria per una conversió total i absoluta del sistema d’organització política que coneixem. En el cas amb més intervenció de l’Estat, hi trobaríem l’estat federal; en el més extrem, la secessió o desvinculació de l’estat de procedència; i, entremig, l’estat confederal.
Per això, discrepo d’en Duran i Lleida que diu que no és independentista perquè ell és partidari d’un Estat confederal. Magnífic. Que plantegi quines competències vol confederar, és a dir, compartir, mitjançant un pacte lliure i igual entre dos Estats sobirans. No, no ho farà, el líder d'Unió. Li falta una premissa essencial: admetre la possibilitat de l’Estat català que li permeti confederar-se amb Espanya. Perquè hi hagi matrimoni s’han de ser dos.