Jo plantejo una altra hipòtesi, el revers de la història de Saramago. Què passaria si hi hagués un buit de candidatures a les eleccions, posem per cas a les properes locals? Fins ara, tots els municipis tenen consistori constituït, amb un ventall més o menys ampli de sensibilitats polítiques. Però en un imaginari, es podria produir el desinterès en voler administrar les necessitats del poble, vila o ciutat. Es tractaria de no optar al dret a ser elegit, al sufragi passiu.
Posats a cercar motius d’absentisme polític, de no voler-se presentar a les eleccions, podríem trobar-los en la dificultat de gestionar municipis amb pocs recursos econòmics; l’haver de suportar la pressió del dèficit acumulat; la minoració de retribucions i dietes dels càrrecs electes; l’estar constantment sota sospita pels moviments urbanístics; la impopularitat de practicar retallades de prestacions; els maldecaps personals de la crisi que impedeixin la dedicació a la gestió pública o, simplement, inhibir-se en voler governar els altres.
En aquest escenari no hi ha solució escrita. Els ajuntaments quedarien a la sort d’aspirants residuals de baixa formació i de grupuscles monotemàtics o radicalitzats, aquells que en circumstàncies normals no tindrien cap possibilitat de ser elegits. I seria perfectament democràtic el resultat, igual que el vot en blanc de Saramago.