26 de jul. 2011

PLANY ALS MORTS IGNORATS

A Somàlia.

Hi ha massa morts sota les pedres!...
Mai més ningú no gosarà
cercar les fosses
d’albats i verges, ni esbrinar
de què moriren,
per què moriren trasbalsant
el temps de viure
i els lliris blancs.

El vent escampa
les fredes calbes sense un plany.
Ho veu un àngel
que encén la llàntia més gran,
i obre la casa
de bat a bat.

21 de jul. 2011

LAURA


Ets la pau en la batalla,
la pedra preciosa
polida pels onatges
del mar i l’aigua dolça.

En un instant sabries
retrobar les dreceres
i els perduts universos
més enllà de la terra.

Els teus ulls tot ho diuen:
somrius amb la mirada
i calles quan s’entela
l’horitzó d’enyorança.

L'espurneig d'un cometa
és company de viatge.
Tens un déu impossible,
mirall de mel i plata.

L'ombra de la palmera
t'ha abraçat i al front portes
d'arreu la saviesa
i el llaurer que et corona.

Del lleó i l’harpia
hi ha un àngel que et guarda.
Ves, que per tu una flor
neix a l'arena, Laura!

(A la meva filla Laura -Intissar del Marroc- el dia que compleix 23 anys)

10 de jul. 2011

THOMAS MORE, EL DIFÍCIL PATRÓ MORAL DELS POLÍTICS

Thomas More. Vet aquí el sant patró dels polítics i governants, almenys segons el Vaticà. Els que vulgarment s’anomenen la classe política tenen per encomanar-se a un home de lleis, polític, diplomàtic, humanista, filòsof i teòleg anglès (1478-1535). Però compte amb Thomas More, que no és un personatge fàcil. Ell era una home de conviccions, un home de fe i d’ètica de ferro que sabia on tenia la línea que no podia traspassar. I això va costar-li la vida, tot i la seva trajectòria parlamentària, professional i acadèmica, i haver format part del Consell privat del rei i ser canceller d’Anglaterra. No era l’últim de la fila.

Va ser declarat culpable d’altra traïció perquè no va acatar la llei del Parlament en què es reconeixia el matrimoni del rei fruit del divorci i es rebutjava formalment l’autoritat de l’Església de Roma. Thomas More hagués pogut sotmetre's al nou ordre per “imperatiu legal”, com ara fan alguns polítics amb la constitució que han de jurar o prometre; o hagués pogut mal pair un pacte estrafolari com fan CiU i el PP; o adoptar sense parpellejar la disciplina de la jerarquia, com fan el PSC–PSOE; o haver-se deixat seduir pels privilegis de la noblesa i del patrimoni que gaudia, com faria la majoria. Però no va ser així; More va rebutjar per dues vegades l’acatament de la llei, fou empresonat a la Torre de Londres, jutjat, condemnat a mort i decapitat.

Avui no trobaríem polítics amb aquesta enteresa, que sàpiguen plantar-se contra els postulats il·lícits del partit i en favor de la dignitat de la llengua i la nació catalanes. Els d'ara són professionals de la política que miren el dia a dia, la retribució i la pensió. Tenen massa a perdre, i això que no s’hi juguen la vida.

3 de jul. 2011

EL SOU DELS ALCALDES

El primer acord dels ajuntaments és l’assignació de sous i dietes dels alcaldes i membres del consistori. No ho trobo correcte. No perquè no hagin de cobrar, sinó perquè hom no hauria de poder-se atribuir un sou públic a sí mateix. Que ho fan els empresaris privats? Molt bé; són els seus diners. Els ajuntaments haurien de tenir aprovades les retribucions dels càrrecs electius en funció de diferents variables objectives: nombre d’habitants, pressupost, inversions, i gestió necessària, amb un mínim i un màxim com a factors de correcció. Això amb caràcter permanent i sense dependre de la resolució de l’alcalde de torn cada quatre anys.

Algú em dirà: és que hi ha alcaldes que són consellers comarcals o diputats, o tenen una altra dedicació, i això pot fer variar les retribucions. Doncs bé; aquestes situacions es poden preveure i, en alguns casos, potser no podrien ser alcaldes o no haurien de tenir sou. Els càrrecs haurien de ser més racionals, evitant la concentració i acumulació de poder, en què tothom sabria on estaria i coneixeria a priori l’abast de les possibilitats.

Hem de tenir present que formen part de l’administració pública i, com a tal, les retribucions haurien de poder ser objecte d’impugnació. I, si volen posar-se a l’alçada dels executius del sector privat, també com aquests haurien de ser responsables del compliment dels objectius i de la gestió dels recursos públics. No n’hi ha prou en plegar quan les coses van mal dades.