21 de març 2017

RECEPTARI D'ABSÈNCIES


















Em puc introduir en un crit
abans de ser pronunciat.  

Puc beure del desert
apaivagant el fracàs de la set.

Puc sentir la nostàlgia
d’un temps que no vindrà.
Desfullar veritats
i mentir-me en veu baixa.

Puc intuir el tresor
inexplorat del teu paisatge
i envejar l’avidesa
de qui et coneix la pell oculta.

Puc subsistir si et tinc
en fragments fets d’instants,
en l’engruna partida,
en l’espai que cabria dins d’un pam,
en l’oasi d’aquest poema.

Però un neguit primitiu
—les mans buscant-te el cos—
em flagel·la tot jo d’absències.
Per això cada nit t’estimo,
i t’estimo estimant-me
fins al moll de l’instint.
Solitàriament procaç,
allibero un crit íntim
com si vingués de tu,
com si fos el plaer 
teu i meu
que ens esclata.


11 de març 2017

ENTRE ESPAIS DEL RECORD EM LLEVO
















Records de casa gran,
de cuina fumejant.

Em revé de vegades una veu
fent-se sentir com un antic alè:
Nen, lleva’t,
ja és a punt l’esmorzar!

I de fons, el dringar d’una cullera
remenant,
preludiant la intensa
xocolata desfeta.
Sovint prenia això, oi àvia?

Què joves érem tots, oi mare?
I quant de temps teníem pel davant
abans que comencéssim a plorar-nos!

Entre espais del record em llevo. 
Baixo escales que mai 
no havia trepitjat tan a les fosques.
Ara no saben dur-me
a cap veu, ni a les mans
que paraven aquella taula.

Ajudeu-me a arribar; torneu 
a cridar-me pel nom:
d’on vinc he desaprès
a moure’m dins de casa.




18 de febr. 2017

ESCRIT HAVENT LLEGIT EL POETA KEATS











Quin repte penetrar la fibra
d’una pàgina en blanc
per fer-hi créixer alguna cosa
semblant a la poètica!

Escrivint,
puc relliscar entre els versos,
perdre’m, tenir vertigen,
estimar, maleir i refer paraules
pagades amb la nàusea
que s’acaba incrustant contra les lletres.

Salva’m de tot plegat, oh Keats!

Perquè la teva por
no venia de les pàgines nues.
Les omplies amb versos inquiets,
florits i exuberants.
Sabies remuntar els poemes
com qui enfila les perles d’un collar.
No era la teva por, la meva, no.
Tu temies
que et sorprengués la mort
abans de ser prou tu, abans
de recollir amb la ploma la bellesa.
Perseguies el propi mite,
la romàntica i noble dèria.

No vas entrar a la tomba cap poema
i a fora un llorer tendre et guarda.
Salut, etern lirisme!
Mai no podré seguir-te els passos;
només et sé guanyar en la dubtosa
carrera que premia el temps viscut.

Però jo puc llegir els teus poemes,
saber-te, i amb els dits tocar on jeus.
Puc trepitjar els paisatges i tants prats
que per tu reconec, i ens els donem,
i al teu nom torno a trepitjar.
Alço per tu la copa i et manllevo
l’èxtasi d’aquell brindis cap el mite:
«¡Somriu entre les ombres, Keats,
perquè és això la fama!»


3 de febr. 2017

ANATOMIA

 










Doneu-me un cop de mà,
esmolat i precís,
semblant al ganivet
que talla el nom del dia,
a mitjanit.

I que penetri
el fruit d’aquest poema.
Endins, fins al pinyol.

Traieu-ne la substància,
el cor,
el verb,
el símbol,
la rima agrumollada,
el sentiment
que amb un escàs lirisme
madura a les entranyes.

Sigueu benèvols
si l’esquerpa metàfora
no us traspua la pell:
a vegades la tinta 
sespesseix. 

Després,
tot destriat,
quedeu-vos amb la polpa.
A mi m’agrada més
la part dura dels versos:
allà on guerreja el corc.


27 de gen. 2017

L'AMOR ÉS UN PARAIGUA SENSE OBRIR

 















L’espera és un paraigua obert                  
quan no arriba la pluja
i només se t’hi fica el vent.                          
I l’agafes ben fort mentre desitges
que l’amor s’hi aixoplugui com a sota d’una ala
i que es faci el miracle
de les exuberàncies de l’aigua.
L’espera és un paraigua eixut.

El desconsol és un paraigua
perdut en algun lloc plujós
on tothom sap de pluges i resguards.                                      
Cap paraigua que passa no és el teu.
Ningú no te’l rescata ni retorna,
ni te’n durà cap altre el teu amor.                             
El desconsol és un paraigua nu.                                     

L’amor és un paraigua sense obrir.
És la complicitat del núvol
quan estén la seva aura encobridora.
És la pluja suau que deslliga els cabells
i amara els llavis molls.
És aquesta set nostra,
el deler insaciable de les fonts
que ens revénen per dins.
L’amor és un paraigua a quatre mans.




21 de gen. 2017

METÀFORA ÍNFIMA













Tragina la formiga un gra de blat
i a un déu dóna les gràcies, benaurat l’aliment.
Perquè vénen de mi la sembra i la collita,
em fa el déu de l’espiga en l’univers del niu.
Però també sóc qui trepitja
la flor, la pedra, el niu, l’insecte,
la indiferent sabata anorreant el camp.
I amb això algú creu que pugui ser-li sagrat?

Quan no quedin formigues, encara que jo visqui,
una mena de déu, conreador i salvatge,
amb elles haurà mort.
No sóc sinó en la veu que porta el gra.


4 de des. 2016

UN RELLOTGE POT PERDRE LES AGULLES













Un rellotge pot perdre les agulles
i un home descobrir,
malgrat l’esfera en blanc, malgrat
enganyar-se en el compte de les hores,
que encara el temps s’escola
cap a leixut sorral. 

He tancat la finestra
quan el sol s’enlairava   
en el darrer migdia.
El gerro disfressat amb flors de plàstic
menteix una perenne primavera;
ja no trepitjaré 
les fulles decadents de la tardor.
Portes endins, aturo les paraules
i emmudeixo el batent de l’aigua
perquè la pluja soni
només en algun lloc, ben lluny d’aquí.
Tot romandrà quiet, com l’aire
de l’ampolla envellint al soterrani.

Sóc jo i el meu succés:
l’home reclòs que duu
les busques del rellotge
clavades a l’esquena.
Les agulles mai no perdonen.