20 de gen. 2018

ELS DIES DE LA MEMÒRIA




Cada vegada els dies són més curts
perquè càpiguen tots en la memòria.
Vaig destriant records que vull guardar
com qui endreça a l’armari aquella roba
que només un mateix sap dir d’on ve,
quan la portà i on la durà a morir.

Recullo, tros a tros, records esparsos
que he après a distingir entre la boira,
i somnis que voldria haver viscut.
Però no sé trobar la clara llum
dels anys de la innocència, un temps
que mai no duu posats altres moments.
Per això sempre arriba nua i pura
per això la perdem just al vestir-la.

Avui, sense records que m’entendreixin,
guardo l’estricte espai per a la ira. 



13 de gen. 2018

TORNAR A PEU










Digueren: «Sense Déu no hi ha camí.»
I jo que soc de caminar només
quan el trepig dels passos ve del meu
interior, quin repte —vaig pensar—,
quin prestigiós guia, quin desfici
si haguéssim d’anar junts tot destriant
els misteris que encara no hem entès.
I perquè també soc indigne d’ell,
del meu camí n’he fet un corriol.
Surto de mi mateix, descalç i sobri,
per beure en l’aigua honesta dels miralls.
No sé si aquest viatge invoca Déu:
la meva fe és fràgil i ni arriba
a l’esquifida ombra de la formiga.
Difícilment així puc esperar
merèixer un sol instant d’eternitat;
al capdavall, estic molt més a prop
de l’herba que dels núvols i els eclipsis.
El veritable repte és tornar a peu
amb l’altivesa al rostre com qui canta,
la tendresa de qui ni mou les fulles. 


31 de des. 2017

CRUÏLLA












Tothom travessa una cruïlla
abans d’arribar a casa. 
Acostuma a tenir
les llambordes gastades i esmolades
com qui vol ensenyar 
per on ja hem caminat.
Subtilment ens proposa canviar
de carrer, perdre’ns, no ser el pòsit
de nosaltres mateixos,
fer-nos d’un altre o de ningú, i seguir
fins que cap dels vells ulls no pugui veure’ns. 

Però tornem a casa per quedar-nos-hi.
És la perfecta combinació
de covardia, de trinxera,
de l’amor que es resigna sense un lloc.
Només veiem a la cruïlla,
previsible i banal, buit d’èpica,
el trajecte de sempre.