22 de jul. 2017

QUIERO VERTE DE CERCA

El petó, d'Auguste Rodin













Quiero verte de cerca,
más y más que tenerte
en un soplo del sueño.
Y que te asomes tanto
para luego, despiertos,
entrelazando cuerpos
no sepamos a lejos.

Quisiera verlo todo
más y más desde arriba,
superando los árboles,
sin llegar a ser cielo;
que no parezca el bosque
una mancha en el mapa,
la distancia en la nada.

Digamos que entre nubes,
donde los bosques tienen
la medida de un nido,
sin más, para encontrarnos.




15 de jul. 2017

TRENTA, QUARANTA ANYS












No sé quin nom
tenen aquestes coses,
de quan un dia
sobtadament et cau
com una pluja
d’estiu, el teu passat.
I entres a un núvol,
i se’t confon el temps
amb una peça
que no havies previst.

Va ser l’atzar.
Els ulls que van cridar-se.
La veu captiva
que surt de la memòria.
Va ser un espai 
endut per les cruïlles.

Trenta, quaranta?,
va dir ella, interrogant-se.
Quants anys deserts,
la nostra travessia,
em va sortir,
metafòricament.
Ella va riure;
jo vaig mirar-me els peus
per si hi portava
algun detall de sorra,
com si em calgués
una prova del temps.

I no poguérem
moure’ns d’aquell passat.
Només allò
ara podia unir-nos.
I vam entendre
que trenta, quaranta anys,
ja són motiu
per posar un to solemne 
a la nostàlgia.

Però no sé quin nom
tindran les coses,
posem per cas: tu i jo,
l’oblit, l’absència,
els nous deserts,
d’aquí a quinze,
vint anys.




21 de maig 2017

EL NEN QUE EM SALVA


  
I s’obrirà la porta.
Trencarà el meu silenci
un grinyol de frontisses
substituint paraules
que mai no vaig pronunciar.

Em retindreu la imatge
com de fulla marcida
de quan la branca es torça
i baixa a la substància
que libarà l’arrel.

No m’heu de recordar així.
Sapigueu que per dins
amb veu dòcil em crida,
i sobretot em salva,
el nen que porto encara.


13 de maig 2017

NÚMEROS SOBRE UN MAPA













Xifres:
Un milió de nascuts
dels ventres de la fam estan
en situació de pobresa severa,
consentida, assumida, geogràfica.
Les dades vaticinen que el noranta per mil
viurà el temps necessari per entrar a l’estadística
dels que toca morir dins el primer any.
Al mapa, la quadrícula del lloc
on els nounats arriben,
ploren i se’n van.
Cap àngel.
Números.


9 de maig 2017

VERITATS INTERIORS












Els secrets són tinguts per veritats.
Ningú no amaga res que sigui fals.
Per això que darrere d’una porta 
volgudament tancada,
tossudament inaccessible,
només hi trobarem 
l’hermetisme de la certesa.

Des de sempre que calles. Temo
el teu silenci més que les paraules.
Elles poden mentir, però un secret
es guarda perquè sigui estricte.
Un dia me’l revelaràs.

Quan arribis, la teva clau
farà el mateix soroll que la tragèdia.
Entrarem per la porta i tot serà
tal com m’havia figurat:
absolutament buit,
immensament real.


30 d’abr. 2017

OCELL D'INFANTESA













Jo tenia pocs anys
i un puput coronava
la carena del vell
casalot del davant.
La primavera el duia.
Es plantava
orgullós
de ploma, cresta i bec
al límit de l’aresta.
El seu cant insistent,
repetitiu, monòton,
venia a ser el diàleg
cadenciós
dels nostres dies.

Però una primavera
va deixar de venir.
I no tornà en cap altra.
Res ni ningú
que li prengués
el lloc.
La soledat
té nom de teulat buit
anunciant la mort.
Em vaig fer gran
de cop.






28 d’abr. 2017

PAISAJES FRENTE AL BALCÓN














Nunca estuve en ninguna parte.
Sin embargo,
hoy los paisajes surgen,
viajan, vienen a verme,
se suceden.

Paisajes verdes
y de verdes sin nombre.
Paisajes duros
y suaves arenales.
Paisajes y ecos
perdidos en un éxodo, 

Frente al balcón, 
mostrándose, 
los que plantan raíces
en el Edén primero;

los de ensueño de cuando
me creía despierto;

los que añoran fulgores
en la verdad del ciego;

los abruptos con cumbres
que descienden el miedo;

los descubiertos por
locos aventureros;

los escondidos prestos
para amar en secreto;

los sumergidos dentro
del grito de los peces;

los desnudos que siempre
se visten de desierto.

los falsos naturales
que nada tienen cierto;

los jardines salvados
del beso de la ortiga;

los que Dios quiso un día
y se desdijo luego;

y, por fin, mi vacío
paisaje sin encuentro.

Salir,
arrimarse al balcón,
es el fácil capricho
de quien tiene accesible
el amplio mirador del cielo.
Dentro de lo que cabe,
un privilegio.